Remenant el bloc d'en Ferran Soriano he llegit aquesta reflexió sobre la figura del recentment desaparegut Steve Jobs. Ens recorda que, sovint, el camí és més important que el propi destí, i que aquest camí, no sempre és de roses. Us el recomano.
__
T’atreveixes a ser com en Jobs?
La trista pèrdua d'Steve Jobs aquesta setmana l’ha confirmat com un dels mites d’aquest segle. La seva figura i la seva obra ocupen un lloc destacat en l’imaginari de moltes persones que volen ser com ell. Diverses vegades he parlat amb empresaris i executius que es pregunten si les seves organitzacions poden ser com Apple… Però més correcte seria preguntar-se si s’atreveixen a ser com Apple o si s’atreveixen a ser com en Jobs.
Separem-nos una mica de la brillant llum que emeten els èxits de Jobs i d’Apple i examinem el mètode i el camí per arribar-hi. Atrevir-se a ser com ells significa atrevir-se a prendre riscos… i molts. Per exemple:
Atrevir-se a llançar al mercat productes que els consumidors no demanen
Qualsevol investigació de mercat sobre ordinadors en els anys 80 deia que els usuaris demanaven processadors més ràpids i discos durs grans. No demanaven dissenys més atractius o millors interfícies d’usuari. Cal tenir imaginació i valor per desenvolupar aquells Macs de colors i formes arrodonides. Per innovar cal sorprendre als consumidors, i a ells no pots preguntar-los què els sorprendrà… perquè no ho saben, i si ho sabessin, deixaria de ser una sorpresa. Has d’observar-los, trobar pistes i arriscar-te. El món és ple d’empreses que no s’atreveixen a desenvolupar productes que els clients no hagin demanat explícitament.
Atrevir-se a acceptar l’error i el fracàs com a part del camí
Apple va tenir també fracassos notoris. Algú recorda el Newton, aquella PDA llançada per Apple al 93? Era un producte completament avançat al seu temps, amb un software ple d’errades i un preu massa alt (mil dòlars).
Algú s’imagina el cost emocional de ser expulsat de la companyia que has fundat, com li va passar a en Jobs quan el van acomiadar d’Apple el 1985?
Ni Jobs ni Apple es van rendir, van acceptar els errors i fracassos per seguir aprenent i van tenir el coratge d’aguantar. Molts altres s’haguessin rendit.
Atrevir-se a conquerir mercats nous i difícils
Apple ha penetrat i conquerit mercats madurs, entrant relativament tard i sense ser pioners en la tecnologia, com la música (iPod) o la telefonia mòbil (iPhone). Pocs s’atreveixen. El típic pensament corporatiu davant oportunitats d’aquest tipus és negatiu: mercat massa madur o amb molts competidors, per al qual no tinc un nova tecnologia o invent que em doni avantatge competitiu clar. Quan Apple va sortir al mercat amb el seu iPod, la tecnologia mp3 era més que coneguda i hi havia centenars de marques oferint reproductors d’aquest tipus. Apple va tenir la gosadia d’innovar redissenyant la interacció de l’usuari amb el dispositiu, introduint el concepte de portar tota la teva música amb tu i oferir un sistema complet (iTunes), però no hi va haver invenció ni nova tecnologia. Tampoc Apple inventà ús del ratolí per interactuar amb els ordinadors-ho –va fer Xerox–. No ser l’inventor o l’amo de la tecnologia no és excusa per no atrevir-se.
Atrevir-se a treballar molt
Viure el treball intensament i amb passió és característica comuna a tots els emprenedors d’èxit. Fer el que t’agrada i trobar gust en el que fas, diluint les fronteres entre la vida personal i professional. De debò vols viure així? O ets com aquella noia que en un seminari sobre emprenedors em va dir que volia deixar de treballar en una multinacional per ser emprenedora i portar una vida més equilibrada? El somriure dels emprenedors que hi havia en aquella sala, i als que el seu projecte ocupava les 24 hores de tots els seus dies, fins desequilibrar totalment la seva vida, va ser una resposta eloqüent.
Llavors… t’atreveixes a ser com en Jobs? Si és el cas… endavant! La probabilitat que acabis sent un mite mundial és relativament baixa, però pots passar-t’ho molt bé pel camí.
Si no t’atreveixes, no passa res, hi ha altres vides també molt bones i interessants de ser viscudes.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
dijous, 6 d’octubre del 2011
L'Auca del Senyor Steve
(…) Havia estat rebutjat, però seguia enamorat. Així que vaig decidir començar de nou.
En aquell moment no vaig saber veure, però el fet que m’acomiadessin d'Apple va ser el millor que mai m'hagi pogut passar.
(…) La feina omplirà bona part de la vostra vida, i l’única manera d'estar realment satisfet és fer el que considereu una feina genial. I l’única manera de fer una feina genial és estimar el que feu. Si encara no ho heu trobat, seguiu buscant.
No us conformeu.
Com tot el que té a veure amb el cor, quan ho trobeu ho sabreu. I, com a totes les relacions genials, tot millora i millora amb els anys. Així que seguiu buscant fins que ho trobeu.
No us conformeu.
dimecres, 5 d’octubre del 2011
Un dia grist
El món hauria estat molt diferent sense la poma d'Adàn i Eva, la poma de Newton i la poma d'Steve Jobs.
iDEP.
iDEP.
diumenge, 5 de juny del 2011
Personal Branding
Fa uns dies em va arribar a través de la xarxa un article sobre Personal Branding. Em va semblar interessant i enllaçat amb aquell en vaig trobar un altre, el contingut dels quals va més enllà de l'entorn estrictament professional. Així que aquí en deixo un resum traduït –i lleugerament adaptat–. Per si pot interessar.
__
Personal Branding: l'hora del diàleg amb un mateix
Fa un temps vaig llegir la història d'una persona que, per un problema neuronal, era incapaç de discriminar converses. Així, quan entrava en qualsevol lloc amb gent que parlava, al seu cap es barrejaven totes les veus. En poques paraules, per tornar-se boig…
Últimament jo també començo a tenir aquesta mateixa sensació. Des del moment que connecto l'ordinador fins que m'en vaig al llit fent una última mirada al meu iPhone, em trobo inmers en una conversa contínua. Els moments de tranquil·litat, sense "soroll" de fons, són cada vegada més curts. Escolto i llegeixo a molta gent, però cada dia és més difícil escoltar les persones que realment haurien d'importar-me. I especialment una: jo mateix.
A "dospuntzerolàndia" cada dia és més difícil distingir la nostra pròpia Marca Personal. Encara que pensem que deixarem empremta en els demés, el més probable és que cada vegada siguem menys nosaltres, per no ofendre a ningú. De manera subtil però imparable, poc a poc ens anem convertint en la marca dels altres, una marca uniforme però simpàtica. I a mesura que augmenten els nostres "amics", anem deixant d'escoltar el més autèntic de tots. El que hem anat coneixent poc a poc, el que ens fa patir però també ens dóna "canya" quan cal. El que sempre estarà al nostre costat: nosaltres mateixos.
Això no vol dir que, ben dosificat, el 2.0 no tingui sentit. Però potser ha arribat el moment de tornar enrere, el moment del 0.0, el moment del diàleg amb nosaltres mateixos. El moment de conversar, cooperar i compartir bones estones amb la persona que millor coneixem. I després, ja tindrem temps per interactuar amb les del nostre voltant.
La Marca Personal es basa en la personalitat de qui la sustenta –el 0.0–. Només quan tinguem clar qui som, podrem sortir a defendre-ho. Si el nostre 0.0 és dèbil o influenciable, per manca de conversa honesta amb nosaltres mateixos, acabarem sucumbint al vendaval 2.0.
Ningú allà fora ens dirà que hem de fer, el que ens agrada o el que hem de buscar. Ningú millor que nosaltres ens identificarà allò en el que som bons i quins són els límits que no hem de sobrepassar. O no hauríem. Perquè en el moment que ho fem, llavors serem menys nosaltres i més el que els demés volen que siguem.
Així que, si volem tenir una Marca Personal potent, comencem per conversar seriosament amb el nostre principal follower. El que veiem quan ens posem davant del mirall.
__
El Branding és un procés. La Marca, el resultat
El Personal Branding és un procés, una sèrie de passos i etapes que es succeeixen. La Marca Personal és el resultat d'aquestes accions. I la clau és entendre bé aquesta diferència.
Tots tenim una Marca Personal perquè, encara que sigui de forma accidental o no planificada, tots realitzem accions que ens posicionen en la ment de qui ens envolta.
La qüestió és: s'ha de sortir a la tele, signar llibres o emplenar estadis per afirmar que hem tingut èxit en el nostre pla de posicionament de la nostra marca? Definitivament no.
El Personal Branding, com qualsevol altre procés, és un conjunt d'etapes que, a mesura que es van superant et van fent millor, però que no acaben mai. No es tracta de ser famós o ric –que també podria ser–, sinó d'actuar de manera premeditada per millorar cada dia, i, en conseqüència, augmentar el teu valor i la teva qualitat personal.
Qualsevol persona hauria de dissenyar el seu propi pla de posicionament. Des de desenvolupar nous hàbits positius a aprendre un idioma, des de posar en marxa un bloc a crear les seves targetes de visita, des de reflexionar sobre els seus valors i objectius vitals fins a trobar el mentor que l'acompanyi en el procés.
En definitiva, no es tracta de signar llibres, ser capaç de parlar davant d'un auditori ple de gent o guanyar-se la vida amb el que t'agrada. Aquesta és la conseqüència, el resultat lògic i natural –i molt satisfactori– d'haver dissenyat un pla de millora personal, però no és l'objectiu en si mateix. L'important no és el destí. L'important és el camí.
I, hi ha alguna alternativa? Doncs probablement deixar-se portar, deixar que siguin els demés els que dissenyin el nostre pla de posicionament. Però, sincerament, aquesta no és realment una alternativa, simplement és una merda.
Per tant, el Personal Branding –com el comercial– no està pensat només per a les grans empreses o els personatges "famosos". És un concepte que qualsevol persona o empresa hauria d'aplicar per molt reduït que sigui el seu mercat o audiència… o per molt poc atractiu que sigui al que es dedica.
La vida és massa llarga per "deixar-se morir". Per no tractar d'aprendre quelcom de nou i interessant cada dia. I el millor de tot és que ningú ha de dir-te el que has de fer o aprendre. Perquè has de ser tu qui dissenyi el teu propi projecte. Tot i que, això de començar a pensar per nosaltres mateixos, no només és difícil per manca de costum, es que, a més, acollona una mica.
Però la millor raó per intentar-ho hauria de ser també la més egoista. La raó per millorar cada dia i augmentar el valor que pots oferir als demés és que et sentiràs millor encara que et quedis lluny d'assolir el teu objectiu final. Perquè, a més, si l'assoleixes segurament és perquè vas ser poc ambiciós.
__
Si voleu llegir els articles originals:
Personal Branding y Marketing 0.0: La hora del diálogo con uno mismo
El Branding es un proceso. La Marca, el resultado
__
Personal Branding: l'hora del diàleg amb un mateix
Fa un temps vaig llegir la història d'una persona que, per un problema neuronal, era incapaç de discriminar converses. Així, quan entrava en qualsevol lloc amb gent que parlava, al seu cap es barrejaven totes les veus. En poques paraules, per tornar-se boig…
Últimament jo també començo a tenir aquesta mateixa sensació. Des del moment que connecto l'ordinador fins que m'en vaig al llit fent una última mirada al meu iPhone, em trobo inmers en una conversa contínua. Els moments de tranquil·litat, sense "soroll" de fons, són cada vegada més curts. Escolto i llegeixo a molta gent, però cada dia és més difícil escoltar les persones que realment haurien d'importar-me. I especialment una: jo mateix.
A "dospuntzerolàndia" cada dia és més difícil distingir la nostra pròpia Marca Personal. Encara que pensem que deixarem empremta en els demés, el més probable és que cada vegada siguem menys nosaltres, per no ofendre a ningú. De manera subtil però imparable, poc a poc ens anem convertint en la marca dels altres, una marca uniforme però simpàtica. I a mesura que augmenten els nostres "amics", anem deixant d'escoltar el més autèntic de tots. El que hem anat coneixent poc a poc, el que ens fa patir però també ens dóna "canya" quan cal. El que sempre estarà al nostre costat: nosaltres mateixos.
Això no vol dir que, ben dosificat, el 2.0 no tingui sentit. Però potser ha arribat el moment de tornar enrere, el moment del 0.0, el moment del diàleg amb nosaltres mateixos. El moment de conversar, cooperar i compartir bones estones amb la persona que millor coneixem. I després, ja tindrem temps per interactuar amb les del nostre voltant.
La Marca Personal es basa en la personalitat de qui la sustenta –el 0.0–. Només quan tinguem clar qui som, podrem sortir a defendre-ho. Si el nostre 0.0 és dèbil o influenciable, per manca de conversa honesta amb nosaltres mateixos, acabarem sucumbint al vendaval 2.0.
Ningú allà fora ens dirà que hem de fer, el que ens agrada o el que hem de buscar. Ningú millor que nosaltres ens identificarà allò en el que som bons i quins són els límits que no hem de sobrepassar. O no hauríem. Perquè en el moment que ho fem, llavors serem menys nosaltres i més el que els demés volen que siguem.
Així que, si volem tenir una Marca Personal potent, comencem per conversar seriosament amb el nostre principal follower. El que veiem quan ens posem davant del mirall.
__
El Branding és un procés. La Marca, el resultat
El Personal Branding és un procés, una sèrie de passos i etapes que es succeeixen. La Marca Personal és el resultat d'aquestes accions. I la clau és entendre bé aquesta diferència.
Tots tenim una Marca Personal perquè, encara que sigui de forma accidental o no planificada, tots realitzem accions que ens posicionen en la ment de qui ens envolta.
La qüestió és: s'ha de sortir a la tele, signar llibres o emplenar estadis per afirmar que hem tingut èxit en el nostre pla de posicionament de la nostra marca? Definitivament no.
El Personal Branding, com qualsevol altre procés, és un conjunt d'etapes que, a mesura que es van superant et van fent millor, però que no acaben mai. No es tracta de ser famós o ric –que també podria ser–, sinó d'actuar de manera premeditada per millorar cada dia, i, en conseqüència, augmentar el teu valor i la teva qualitat personal.
Qualsevol persona hauria de dissenyar el seu propi pla de posicionament. Des de desenvolupar nous hàbits positius a aprendre un idioma, des de posar en marxa un bloc a crear les seves targetes de visita, des de reflexionar sobre els seus valors i objectius vitals fins a trobar el mentor que l'acompanyi en el procés.
En definitiva, no es tracta de signar llibres, ser capaç de parlar davant d'un auditori ple de gent o guanyar-se la vida amb el que t'agrada. Aquesta és la conseqüència, el resultat lògic i natural –i molt satisfactori– d'haver dissenyat un pla de millora personal, però no és l'objectiu en si mateix. L'important no és el destí. L'important és el camí.
I, hi ha alguna alternativa? Doncs probablement deixar-se portar, deixar que siguin els demés els que dissenyin el nostre pla de posicionament. Però, sincerament, aquesta no és realment una alternativa, simplement és una merda.
Per tant, el Personal Branding –com el comercial– no està pensat només per a les grans empreses o els personatges "famosos". És un concepte que qualsevol persona o empresa hauria d'aplicar per molt reduït que sigui el seu mercat o audiència… o per molt poc atractiu que sigui al que es dedica.
La vida és massa llarga per "deixar-se morir". Per no tractar d'aprendre quelcom de nou i interessant cada dia. I el millor de tot és que ningú ha de dir-te el que has de fer o aprendre. Perquè has de ser tu qui dissenyi el teu propi projecte. Tot i que, això de començar a pensar per nosaltres mateixos, no només és difícil per manca de costum, es que, a més, acollona una mica.
Però la millor raó per intentar-ho hauria de ser també la més egoista. La raó per millorar cada dia i augmentar el valor que pots oferir als demés és que et sentiràs millor encara que et quedis lluny d'assolir el teu objectiu final. Perquè, a més, si l'assoleixes segurament és perquè vas ser poc ambiciós.
__
Si voleu llegir els articles originals:
Personal Branding y Marketing 0.0: La hora del diálogo con uno mismo
El Branding es un proceso. La Marca, el resultado
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
